El que passa als despatxos afecta les persones
Anna Maria Romeu, psicòloga del centre terapèutic Font Fregona
28 desembre 2019
“Primer parlaré de les persones.
La L. va ser abusada sexualment pel seu pare durant anys, des d’una edat en què no era conscient del què significava el que estava passant fins que va ser prou gran com per denunciar-lo i aconseguir que per fi aquell desgraciat fos tancat a la presó. Però la seva infància, la seva innocència, ja havien estat malmeses. Ella sabia que el que passava no era correcte, però ho callava per fer-ho servir com a moneda de canvi per fer el que volgués i tenir permís per veure la seva mare. La perversió de l’abusador va arribar a fer-la còmplice del seu fastigós crim. Després de més d’un any al centre es va sentir prou segura per parlar-me sincerament dels abusos per primera vegada. Ahir em deia “Anna, no deixis que se m’emportin, no em deixis marxar siusplau”.
El M. va venir a Espanya als 10 anys quan es va poder escapar de casa seva perquè feia un parell d’anys el seu pare, que l’havia maltractat sempre perquè era entremaliat, no li agradava anar a l’escola i no es portava bé, li va trencar els dos braços en una de les seves pallisses, i ell va decidir que ja no volia estar més amb aquell home. Un cop arribat aquí es va trobar sol i va sobreviure al carrer com una rateta, menjant el que trobava o podia robar, creixent com les males herbes, fort però sense control, desenvolupant habilitats de supervivència inimaginables per nosaltres i les nostres comoditats, però alhora deixant d’aprendre’n altres com la confiança i la capacitat de socialitzar. Ara ja és capaç de mirar-te a la cara i mantenir una conversa extensa, ja se sent amb la confiança de compartir les seves reflexions i la maduresa que li ha donat la vida al carrer. I hem descobert un home magnífic de 17 anys que vol ser mecànic i fer coses per ajudar els altres. Ahir em va mirar molt seriós i em va preguntar “He de marxar sí o sí oi? No puc triar?”
La S. va créixer a casa seva, amb els seus pares i germans, aparentment tot correcte. Si no fos perquè els seus pares tenen disminucions psíquiques severes que els van impedir donar-li a la nena una mínima educació i pautes per la vida. Quan va arribar al centre no havia utilitzat mai una compresa i no sabia dutxar-se correctament, apart de no haver estat escolaritzada, com molts dels que ens arriben, i no tenir ni les més mínimes capacitats de relacionar-se amb els altres o de controlar els seus impulsos. Això sí, sabia com guanyar diners prostituint-se quan calia i es coneixia totes les drogues que es poden trobar al carrer. Ahir em deia “Però si jo no vull marxar per què m’obliguen?”
I podria seguir així fins a 27 nois i noies menors d’edat, tots tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya, la famosa i omnipotent DGAIA. Gràcies a aquesta institució ahir es van repetir frases de l’estil “Aquí hi he trobat una familia, no vull marxar”, “Per primera vegada he dormit sentint-me segura en un lloc, ara he de tornar a començar de zero?” o “Ens tracten com a titelles, juguen amb les nostres vides sense consultar-nos a nosaltres, no és just”. Tots ells vivien en un centre terapèutic des de feia com a mínim un any, havien iniciat processos de canvi molt importants, oportunitats per tenir una vida millor, digna, el que tots els infants i adolescents es mereixen. No estem parlant de nois i noies normals, que ja es mereixen atenció i suport en moments de canvi a les seves vides, i que sens dubte el reben del seu entorn, com ha de ser. Estem parlant del sector més vulnerable de la nostra societat, nens i nenes que han tingut la mala sort de néixer en llars que no els van poder o saber protegir com cal, que van viure experiències que no haurien d’haver viscut mai i que van saltar-se aprenentatges molt bàsics i necessaris per tenir una vida plena, de confiança i amb respecte. Són les persones que representen la pitjor cara de la nostra societat, que carreguen els defectes i els efectes de tot el què s’ha fet malament abans d’ells i que han de ser especialment protegits per les nostres administracions. Per això vivien al centre terapèutic, per créixer com a persones sanes i tenir les mateixes oportunitats que els altres. A tots, sense excepció, els va costar integrar-se al centre. No confiaven en ningú, les seves vinculacions fins al moment havien estat desastroses i tot el que havien après era que no podien relaxar-se mai, que la vida és una selva on només sobreviuen els més forts, on la violència, les drogues, els abusos i els maltractaments són conductes normals dels adults i ells havien d’aprendre-les també. A tots els va costar desprendre’s de tot això i començar a confiar en les bones persones que els estaven intentant educar, que els mostraven afecte i els cuidaven a canvi de res, que els donaven oportunitat rera oportunitat mentre ells es formaven com a persones.
No denuncio en cap cas que la DGAIA hagi volgut finalitzar el contracte amb el centre terapèutic, hi tenen tot el dret i suposo que els seus motius, contra els quals no hi tinc res a dir (sí a opinar, però ningú m’ha preguntat). Denuncio la forma en què ha executat aquest final de contracte, ho denuncio en nom de 27 nois i noies vulnerables que han estat arrencats de forma indecent i sobtada del primer lloc on s’han sentit segurs i protegits a la seva vida. Sense temps a preparar-ho, sense informar-los prèviament, ni als nois i noies afectats ni a l’equip educatiu i terapèutic que era fins ahir responsable del seu benestar i la seva evolució, sense deixar que acabin la feina començada, obligant-los a deixar a mitges un tractament que de sobres estava demostrant que funciona. Ho denuncio perquè és terapèuticament aberrant i contraproduent trencar els pocs lligams sans que aquests nois i noies havien establert per primera vegada i posar-los en risc d’una forma tan cruel com evident. Per qüestions que imagino polítiques, per interessos que s’escapen del meu coneixement i també de la meva lògica, es posa en perill la salut mental i els projectes de vida de 27 nois i noies que no s’ho mereixen, que no han estat consultats ni escoltats i que espero que donin una lliçó a tots els que han jugat amb les seves vides i se’n surtin. Alguns tiraran endavant malgrat aquest fort cop emocional, altres tornaran enrere i s’agafaran a les idees que els han acompanyat sempre: no es pot confiar en ningú, la gent és dolenta, no tinc control sobre la meva vida, he de pegar primer abans que em peguin a mi. És una llàstima i ho denuncio així perquè no puc fer res més amb el meu sentiment de ràbia i impotència. Això és mala praxis.”