Abordatge en els trastorns de conducta en l’adolescència

Silvia Otín de l’EAP Sant Quirze de Besora ens explica com afrontar el problema de trastorn de conducta d’un fill adolescent.

L’adolescència és una etapa del desenvolupament que es caracteritza per múltiples canvis corporals, vivencials, hi ha una maduració del desenvolupament cognitiu i una necessitat de formar part d’un grup social, els pares passem a un segon terme.

Durant aquesta etapa, són molt importants els canvis cognitius atès que s’acaben de formar els neurotransmissors. És una etapa on sorgeixen moltes inquietuds per part dels adolescents. Són egocèntrics i estan centrats en les preocupacions del seu desenvolupament físic i aparença.

Un aspecte clau de l’adolescència és la capacitat de situacions de límits, sense que això sigui patològic.

Els trastorns de conducta en l’adolescència representa una patologia important, amb tendència a la cronicitat, la qual afecta el desenvolupament psíquic. Poden arribar a produir trastorns de la personalitat, addicció a substàncies tòxiques, alcoholisme, conductes sexuals de risc, embarassos, fracàs escolar i conductes delictives. És una patologia cada vegada més prevalent en l’adolescent. Actualment no disposem de xifres però sí que hi ha una tendència a l’alça. Aquesta és la causa més freqüent de demanda d’atenció de Salut mental en l’adolescència.

Com detectar que hi ha un problema o trastorn de conducta

Certament no és fàcil. En una adolescència normal hi ha períodes d’impulsivitat/ turbulència. Hi ha molts signes que ens poden indicar que poden desencadenar un trastorn de conducta.

Els més clars són:

  • tendència a l’heteroagressivitat (autolesions i lesions a l’entorn familiar)
  • còlera
  • fugues
  • fracàs escolar
  • canvis d’entorn social
  • inici en el consum d’alcohol i drogues
  • trastorn alimentari
  • retraïment a casa
  • tancats a l’habitació
  • ser incapaços de realitzar les activitats més bàsiques
  • por a l’exterior
  • addicció a les xarxes i videojocs

En l’entorn familiar es fa més difícil conviure. És una transformació patològica on l’adolescent és incapaç de controlar aquest comportament. Quan detectem aquests comportaments, l’entorn familiar també emmalalteix i se sent impotent, culpable, angoixat, i moltes vegades amb por i incertesa pel que està passant.

Què hem de fer

El primer de tot, intentar asserenar-se, ja que quan detectem un trastorn de conducta, els pares embogim buscant les causes, preguntant-nos què l’hi pot haver passat al nostre fill o filla, o què hem fet mal fet.

El que us puc dir perquè jo sóc mare afectada d’un adolescent amb trastorn de conducta, és que no som culpables però sí responsables de la seva recuperació. Quan apareix un trastorn, el que veiem és el símptoma que pot ser un trastorn alimentari, retraïment social, consum, addicions a les xarxes… però això només es la punta de l’iceberg, a sota hi ha un gran bloc que s’ha anat compactant en forma de màscara. El símptoma no és important, sinó la causa que ha produït el trastorn de conducta. En tots els trastorns, la causa és un trencament o bloqueig emocional. El fonamental és tractar la causa que ha produït aquest símptoma: bullying, manca d’autoestima, impotència emocional, dificultat d’aprenentatge, la por de ser rebutjat pel seu entorn.. que acaba trencant el seu desenvolupament. I aquí s’estructura el mur i/o la mascara (el símptoma) que és el que es percep des de fora. Afrontar el problema com a tal, es pot reconduir tot i que el procés és molt dispers amb recaigudes constants. No oblidar que és procés evolutiu, on cada un evoluciona de diferent manera. Uns ho fan més de pressa i d’altres necessiten més temps. Buscar ajuda dels professionals tant pels pares com fills és importantíssim.

Com hem d’actuar

El primer de tot és asserenar-nos, estem davant d’un procés llarg i molt variable, es bàsic identificar la causa i abordar-la com a tal, no sempre es fàcil. Treballar les emocions, és importantíssim en aquest procés, ja que estan mancats autoestima. Posar límits coherents per part dels progenitors i mantenir-los, comprenent i entenent la situació, sense fiscalitzar ni fer judicis.

Deixar-nos ajudar pels professionals, treballar la unitat familiar i acompanyar l’adolescent en aquest procés.

Recursos

  • Educadors socials, pediatres, metge o metgessa de capçalera, psicòleg, CSMIJ, Hospital Clínic, Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Universitari de Bellvitge, Parc Tauli.
  • De la diputació de Barcelona com el Centre SPOTT (addicions)

Associacions de pares i/o familiars afectats: