octubre 25 2020 0Comment

Cànnabis, la doble ànima de la flor més polèmica

Diari ARA, 24 octubre 2020

Jordi Mumbrú

”Defensors i detractors esperen amb atenció la reunió al desembre del grup d’estupefaents de l’ONU, que pot rebaixar les restriccions”.

”El cànnabis és la tercera droga més consumida a tot el món, només superada per l’alcohol i el tabac. Es calcula que en consumeixen uns 200 milions de persones, però la xifra no para de créixer. Segons les Nacions Unides, cada cop que un país legalitza la polèmica flor d’aquesta planta, el consum creix dins i fora de les seves fronteres. L’estigma va caient, tot i que més a poc a poc del que es preveia quan superpotències com els Estats Units van obrir la porta al seu cultiu. El primer gran país a fer el pas va ser el Canadà (2001), que juntament amb l’Uruguai (2013) és qui té la legislació més avançada. Però la llarguíssima llista de països que ja tenen algun tipus de regulació inclou Alemanya, França, Dinamarca, Austràlia, Colòmbia… i també alguns estats dels Estats Units, on està permès fins i tot el seu consum per a ús lúdic.

El debat sobre la regulació del cànnabis és tan complex com la planta mateixa. Els seus defensors posen el focus sobre el cannabidiol (CBD), el principi actiu de la planta que s’usa pels seus efectes terapèutics i que ajuda relaxar-se sense col·locar. “Hi ha estudis clínics de molta complexitat i després d’exposició a moltes persones que evidencien aquests avantantges”, explica el vocal de l’Oficina de Farmàcia del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona (COFB), Guillermo Bagaría. Però els detractors se centren en un altre principi actiu de la planta, el tetrahidrocannabinol (THC), que sí que col·loca, i posen sobre la taula una dada preocupant: és la substància psicoactiva il·legal que més consumeixen els joves de 14 a 18 anys. De fet, el 15% dels nois de 14 anys han consumit cànnabis en algun moment. Aquesta iniciació tan precoç fa més de 25 anys que passa, segons les dades de l’informe de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions de l’any 2020. Davant d’aquests dos arguments d’uns i altres, tan certs com decisius, el debat sembla bloquejat.

El consum lúdic provoca molts problemes mentals entre els joves i aquesta realitat limita el potencial progressiu que pot tenir la reivindicació de l’ús terapèutic”, raona Bagaría. Des del seu punt de vista, “les reticències i els estigmes són injustos però lògics, però cal separar dràsticament la reivindicació lúdica de la terapèutica”. El doctor Joan Carles March, ferm defensor de la regularització, insisteix que “els beneficis que té el cànnabis s’han de posar sobre la taula, perquè és a partir de l’evidència que sabem que és útil per a determinades coses”.

De la mateixa manera que la cara fosca del cànnabis (l’addicció i els seus efectes nocius per a la salut) contamina els arguments dels que defensen la seva legalització (encara que només sigui amb molt poc THC i per a finalitats terapèutiques), les bondats d’aquesta planta també li juguen en contra: algunes persones tenen la falsa sensació que no és nociva perquè és natural i li perden el respecte que mereix qualsevol droga.

La clau, a les Nacions Unides

El gran bloqueig que pateix el cànnabis arriba de les Nacions Unides i es remunta a l’any 1961, quan el consum d’aquesta droga era molt més marginal. Aquell any l’ONU va classificar les principals drogues de tot el món en funció de la seva perillositat i va incloure el cànnabis a la llista de les nocives, al mateix nivell que l’heroïna. Aquell acord històric està avalat pels representants de 73 estats -que anaven des de l’URSS fins al Vaticà-, però seixanta anys després hi ha un consens majoritari que cal revisar la classificació i rebaixar la consideració de perillositat del cànnabis. La decisió, si res no canvia, s’haurà de prendre aquest desembre durant la reunió de la Comissió d’Estupefaents de l’ONU. I de moment hi ha arguments per confiar que el canvi arribarà: l’Organització Mundial de la Salut (que és l’assessora de les Nacions Unides en l’àmbit sanitari) va demanar el febrer de l’any passat que es tregui el cànnabis de la llista de substàncies estupefaents més perilloses, i la Comissió Europea hi va insistir un any més tard, el febrer del 2020, un mes abans que es reunís la Comissió d’Estupefaents de l’ONU per discutir aquesta possibilitat. D’aquella reunió, però, en va sortir un ajornament fins a aquest desembre, ja que l’organisme internacional va dir que necessitava més temps per calcular millor les conseqüències que es derivarien d’aquest canvi.

Només pel fet d’aparèixer a la llista negra de les drogues, els països han de complir tot un seguit de condicions per poder-la plantar que han provocat que el cànnabis sigui, actualment, una de les plantes més desconegudes per l’home tot i que s’estima que se’n cultiva des de fa uns 10.000 anys: “Encara no hi ha grans investigacions sobre aquesta planta, perquè està massa controlada. Dels tomàquets i dels cogombres ho sabem tot, però del cànnabis ens cal molt més coneixement”, denuncia Eliecer López, el director de relacions internacionals de l’IRTA. Aquest centre d’investigació de la Generalitat és un dels 8 de tot l’Estat que té permís per plantar cànnabis per investigar-lo.

Sense anar més lluny, investigadors del grup de recerca Smart Sustainable Resources del Campus de la UPC a Manresa acaben d’identificar fins a 16 components nous del cànnabis. “Els components que hem identificat són més psicoactius que els que es coneixien fins ara”, explica l’investigador químic Xavier de las Heras. Per tant, “poden tenir més utilitat per a la indústria farmacèutica”, valora.

Si finalment el cànnabis cau de la llista, la previsió és que el seu cultiu augmenti molt més ràpidament, ja que, a més del consum lúdic o per a fins terapèutics, aquesta planta pot ser molt útil per a usos industrials. Hi ha empreses, sobretot farmacèutiques, amb molts interessos que fins i tot exerceixen de lobi per intentar afavorir que els països facin el pas i autoritzin almenys el consum per a ús terapèutic.

Dos medicaments aprovats

Actualment a Espanya només hi ha dos medicaments elaborats amb cànnabis que poden receptar els metges: el Sativex (per a l’espasticitat de l’esclerosi múltiple) i l’Epidiolex (per a l’epilèpsia). El primer conté una mica de THC, mentre que el segon només té CBD. També hi ha l’evidència clínica, és a dir, que s’ha observat, però encara no demostrat científicament, que el cànnabis alleugereix els dolors oncològics i la falta de gana, així com les nàusees i els vòmits que provoca la quimioteràpia.

Moltes persones que pateixen d’aquests mals consumeixen cànnabis sense prescripció mèdica, sobretot des del boom dels clubs cannàbics, que garanteixen certa qualitat del producte que ofereixen. Tot i així, la gran majoria de clubs no donen el servei mèdic i l’acompanyament que aquestes persones necessiten. “No podem deixar desemparats els pacients que necessiten aquest recurs”, reivindica amb molta frustració Bagaría. “És un debat que hem de tenir, i cal abordar-lo des de l’evidència científica. Hi ha un buit normatiu i la societat n’està fent un mal ús”, lamenta.

De fet, una de les principals conclusions del CannabMed 2020, les jornades organitzades pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i la Fundació ICEERS aquest octubre, és que cal crear un marc d’actuació conjunt entre les associacions de pacients, les societats científiques, les corporacions de professionals sanitaris i la indústria farmacèutica per aconseguir la regularització del cànnabis medicinal.”

afatrac