Carta publicada a la Vanguardia. Maig 2016

El meu fill te un trastorn mental

El nostre fill te un trastorn mental sever, consumeix alcohol i altres substàncies. Te un grau de disminució del 65% per malaltia mental i està incapacitat judicialment.

Atesa la insuportable convivència a casa durant anys, per la seva agressivitat, les fugides de casa, viure al carrer, i que ens anem fent grans…hem hagut de passar la seva tutela a una fundació.

Des dels 15 anys ha estat entrant i sortint de centre terapèutics i hospitals mentals. Ha estat a la presó –mòdul psiquiàtric-, el lloc on ha estat millor: ben menjat, medicat a les hores, i sense consumir.

Ara té 27 anys. Viu sol en un pis amb suport (un suport que ell no accepta), no menja a les hores, marxa de casa quan vol, no es pren la medicació, consumeix, beu, s’aprima…I ara el fan fora perquè fa soroll i els veïns es queixen. No sabem on anirà a viure. Als pisos tutelats amb altres residents no el volen perquè es agressiu, es un pacient problemàtic.

No el volen tenir ingressat als centre de salut mental perquè s’escapa. En ingressar se li demana el seu consentiment, encara que està incapacitat. Si ell no el dona, un jutge pot obligar-lo a ingressar, però el criteri d’alta passa immediatament als metges, que el fan fora si no col·labora. No hi ha centres tancats, només la presó. Ho diu la llei.

Què hem de fer?

  • Doncs esperar que torni a delinquir perquè el tanquin a la presó i estigui ben tractat.
  • O que ens el matin en una de les seves baralles.
  • O que se suïcidi quan tingui un moment de lucidesa i vegi que la seva vida no va enlloc…

No hi ha res pels malats mentals rebels, agressius i que consumeixen…esperar que es vagin degradant fins a la mort al carrer.

I després diuen que la presó està plena de malats mentals…i si els tractéssim abans?

La ràbia es barreja amb les llàgrimes d’impotència perquè ja no sabem què fer.

Montserrat Boix.

afatrac