Carta publicada a El Periòdico a 2016

Imagine

Imagina que tens un fill adoptat quan tenia dos anys, diagnosticat de TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat) als 10, que comença amb una medicació prescrita per la neuropediatra.

Imagina que als centres educatius no entenen la problemàtica ni estan formats per enfrontar-la. Com a conseqüència es castigat contínuament, rep expedients disciplinaris, es enviat a casa seva per períodes que van des de 3-4 dies fins a un mes. Que no s’aplica cap protocol d’actuació ni les mesures absolutament necessàries per a poder fer front a la seva escolarització.

Imagina que acaba assistint a un CET ( Centre Educatiu terapèutic ) sense poder assistir al centre ordinari perquè no saben que fer amb alumnat amb problemes greus de conducta.

Imagina que amb un gran esforç seu i nostre, pare i mare, amb 4 -5 hores de feina cada dia a les tardes i caps de setmana, arriba a obtenir el certificat de la ESO, però no pot acabar una formació professional de cicle mitjà.

Imagina que acabes amb una fama de pare/mare consentidora i amb una relació espantosa amb el professorat. Imagina que nosaltres som professors i a vegades som companys del professorat del nostre fill.

Imagina que comença a consumir cànnabis i que es posa molt agressiu acabant ingressat deu dies a la Unitat Psiquiàtrica Infanto juvenil d’un hospital públic.

Imagina que assisteix a la UCA (Unitat de Consum additius) i que es donat d’alta, perquè ell no vol deixar de consumir, enlloc de fer-li la teràpia que requereix per a ajudar-li a deixar el consum.

Imagina que el diagnostiquen també un trastorn de personalitat antisocial.

Imagina que es agressiu i es baralla contínuament. Que vas pagant sancions econòmiques i que acaba tenint set demandes judicials per agressions amb lesions més o menys greus i que la sentència sempre és la mateixa: multa o presó, sense saber com accedir a que li commutin per serveis a la comunitat, per a que sigui ell qui pagui per les conseqüències dels seus actes.

Imagina que vols incapacitar-lo i que com que té només un 35% de disminució , el seu CI és normal i és llest, no és ni esquizofrènic ni bipolar (que a vegades penses que són les úniques malalties mentals que es tenen en compte) no trobaràs cap jutge que la concedeix.

Imagina que saps que existeixen mesures alternatives i que saps que és la única manera de que sigui responsable dels seus actes i se li pugui obligar a medicar-se, internar-lo… I que et preguntin si està incapacitat…

Imagina que arriba a la majoria d’edat, que ell no té cap consciència de malaltia mental i no pots fer cap tràmit sense el seu consentiment, ni tens accés a la informació que li arriba dels jutjats, si ell no vol.

Imagina que vas veient, i a més a més t’ho diuen, que l’únic camí és la presó, no hi ha cap altre, “vivim en un país democràtic i qui la fa la paga” et diuen…

Quantes mares i pares NO s’imaginen tot això i més, sinó que ho estan vivint dia rere dia?

Jo sóc una d’aquestes mares i em trobo impotent davant aquesta societat que omple les presons amb malalts mentals sense buscar altres solucions.

Malauradament aquest IMAGINE no té música ni és tan bonic i esperançador com el de JONH LENNON

 

afatrac