El meu pare és un home de 75 anys que fa quasi 20 anys que està diagnosticat amb depressió, trastorn bipolar i dependència a l’alcohol. D’aleshores a ara hem fet moltes visites a urgències per cops i fractures provocades pel consum d’alcohol. Allà l’estabilitzen i al cap de poques hores li donen l’alta.
L’any 2017, arrel d’una nova i greu caiguda, vam aconseguir un ingrés involuntari en un centre d’’addiccions. L’únic en 15 anys. A conseqüència de la bona evolució i millora en la consciència de la malaltia, va rebre l’alta al cap de 17 dies.
La vida al seu costat és com una muntanya russa. Alguna temporada ha estat una mica millor però amb el pas dels anys el seu estat, tan físic com mental, s’ha anat degradant. Fa molts anys que la seva actitud és totalment apàtica, sense relacions socials, cap motivació, cap il.lusió, cap vinculació a res ni a ningú. Té poca consciència de la malaltia. A més, és depenent de la seva muller de 74 anys, qui el recull de terra quan cau i el neteja quan s’embruta. També des de fa uns anys s’ha desvinculat totalment de cap tractament i/ o teràpia. En definitiva: és una persona MOLT MALALTA.
La impotència de la família és que, COM ELL NO VOL, (o més ben dit, la malaltia que pateix li fa dir que no vol curar-se, que no vol ingressar a cap centre o hospital) no existeix (o fins al moment no hem aconseguit que ens el proporcionin) cap recurs (atenció domiciliaria, PSI, etc ) que el pugui ajudar. L’únic recurs que té i que no li ha fallat, som la familia, però LA FAMÍLIA NO HAURÍEM DE SER UN RECURS GRATUÏT DE L’ADMINISTRACIÓ. Ens mereixem i tenim dret a rebre una atenció professional com en el cas de qualsevol altra malaltia física.
Aquest text està escrit per una sòcia de l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta (AFATRAC).
Per a més informació escriviu-nos a comunicacio@afatrac.org