Els meus sentiments i emocions sobre les situacions que patim

Poc després d’entrar a Afatrac, i llegint els WhatsApp, vaig pensar que amb totes les vivències i testimonis que compartim als grup, gairebé se’n podria fer un llibre.
M’ha servit per abocar al paper els meus sentiments, emocions i la meva visió personal sobre les situacions que patim. 
I ja que l’he acabat, agraeixo poder-lo compartir amb vosaltres. 
Una abraçada, 
Montse Caballé

 

Barcelona, 5 de Febrer de 2021

Fa un mesos vaig començar aquest escrit però, entre unes coses i altres, el vaig deixar inacabat…

Han passat moltes coses des de llavors, la més dolorosa, la pèrdua del meu estimat germà petit.

Molt a poc a poc estic aprenent a conviure amb el dolor que em suposa la seva absència. La frustració inicial de no haver-lo pogut ajudar, va deixant pas a la forta determinació de continuar a la família d’AFATRAC, l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta, aportant la meva experiència com a familiar, donant el meu suport i recolzament a totes les mares i pares que lluiten cada dia per ajudar els nostres nois i noies que, com a malalts i malaltes, tenen el DRET de rebre una atenció adequada a les seves malalties.

Penso fermament que hem de donar a conèixer la nostra realitat, les nostres vivències, el nostre desemparament i la nostra desesperació. I quan dic el nostre, em refereixo a totes: les famílies i els nois i noies.

Quan es conviu amb algú que pateix un trastorn mental, arriba el punt que es normalitzen moltes de les situacions que passen a casa i, llegint els missatges que es comparteixen al grup de WhatsApp o als Grups d’Ajuda Mútua mensuals d’AFATRAC, te n’adones que casa teva no és l’única llar on hi ha aquest tipus de problemes. Fins i tot, arriba un punt que també normalitzes el fet que li pugui passar a més gent.

Però totes i tots sabem que, de normal, no en té res. Si a algú li diagnostiquen qualsevol altra malaltia, s’acull a un tractament adequat a la seva malaltia.

En el nostre cas, la diferència rau en que molt poques vegades la persona malalta té consciència de la seva malaltia i, si la detecció del trastorn té lloc quan encara s’és menor d’edat, encara pot haver-hi un bri d’esperança, però si és major d’edat, la situació es complica ja que el “sistema” considera les persones amb malalties mentals greus, prou capacitades per decidir si segueixen o no un tractament quan, en realitat, això no és cert. En la majoria de casos, a més del trastorn, hi ha alguna addicció que no permet a la persona actuar voluntàriament. Tenint en compte que una addicció és una malaltia crònica, hem de lluitar doncs contra dues malalties.

Sovint ja no ho expliquem al nostre entorn, ni tan sols al més proper (família, amistats…), no per vergonya, por o estigma, sinó perquè sovint les reaccions són d’incredulitat, pensen que exageres el problema, etc.

Però per què no s’ho haurien de creure? Doncs segurament per desconeixement de la malaltia. Alguns judicis erronis poden donar lloc a comentaris com ara: “És clar, té un trastorn mental perquè consumeix drogues” o “mira, de prendre drogues li ha esdevingut el trastorn”.

Què és primer, l’ou o la gallina? Un dilema que encara s’ha d’aclarir…

El mateix passa amb aquest tipus de malalties, ni tan sols els metges ens saben donar cap explicació del perquè: predisposició genètica, factors de l’entorn…

Un dia vaig llegir un article molt interessant que deia que “algú pateix una addicció perquè no ha pogut vincular-se amb una altra cosa fins a aquest punt. Per tant, l’oposat a l’addicció no és la sobrietat. És la connexió humana”. I em sembla molt encertada aquesta afirmació. En la majoria dels casos, és la connexió humana el que han perdut els nostres nois i noies i per tant és el que s’ha de treballar per ajudar-los i ajudar-les a sortir-se’n.

Si no ho has viscut, fa feredat llegir els testimonis dels grups de WhatsApp, un espai on pares i mares podem explicar el què ha passat aquell dia a casa, un espai on trobar el consol, l’empatia i el recolzament de la resta. Sabem que aquí ho podem explicar TOT, perquè la resta ens entén.

Tot i que també hi participen pares, la gran majoria són dones, dones valentes que en alguns casos pateixen maltractaments verbals, psicològics i de vegades fins i tot físics, per part dels propis fills i filles. Malgrat això, hi traspua coratge, resiliència, perseverança… són dones fortes, que lluiten pels seus i no perden l’esperança que algun dia la societat pugui veure els seus fills i filles, no com a delinqüents, joves problemàtics, agressors, i totes les “etiquetes” mal penjades que reben, sinó com el que realment són: persones malaltes que, com qualsevol malalt, necessiten rebre el corresponent tractament i l’atenció necessària que ens aquests moments el “sistema” no els ofereix.

Com és el dia a dia convivint amb un malalt mental? Realment l’administració, la societat en general, sap el que passa a casa nostra?

A AFATRAC sabem que no, i aquest és, entre molts altres, un dels objectius del nostre moviment: els malalts es troben sovint amb el factor de porta giratòria (entrades i sortides recurrents hospitalàries), centres terapèutics on no es poden tractar a la vegada dues patologies, Sanitat que no va acompanyada de Justícia, Justícia que no va de la mà de Sanitat…

Les següents converses, copiades literalment dels missatges que arriben als grups, reflexen fins quin extrem arriben el patiment, el desànim i la desestructuració familiar a les nostres llars.

A diu:

Al meu fill quan va sortir del Taulí li van proposar anar a l’Hospital de la Mútua de Terrassa, on hi ha una unitat de psiquiatria, que tot i que dormen allà, fan força activitats i s’intenta que vagin consolidant hàbits bàsics, acceptació del trastorn, consciència de la medicació… el règim és flexible en funció de l’evolució del jove. D’inici pots visitar-los cada tarda i després els poden concedir permisos de cap de setmana. L’estada allà pot ser per mesos, pintava força bé, a mi m’hagués agradat que (nom del fill) s’hi hagués estat uns mesos per consolidar una mica el procés… però com que és major d’edat i l’ingrés havia de ser voluntari, només s’hi va estar una setmana.

1967 diu:

La meva filla diu que està perfecta, jo ara he hagut de marxar de casa, estic a ca ma germana perquè no podia més, ojalá la pogués ajudar. Bé… que es deixés ajudar.

L diu:

El problema de tots aquests nois i per això no es soluciona, és que no tenen consciència de la malaltia!! Jo ara estic esperant a que recaigui un altre cop perquè el primer dia que va sortir va dir que deixava la medicació, que tornaria a fumar porros i que no aniria al psiquiatre de l’ambulatori.

Quan arribi el dia del judici per incapacitació el tornaran a trobar fatal i sant tornem-hi.

Hi ha ajudes, subvencions i centres per discapacitats sensorials i deficients, però pels nostres fills/es no hi ha recursos socials… són els desterrats i oblidats d’aquesta maleïda societat. És desesperant.

A diu:

Sí, ben cert, a mi em passa igual amb el meu, és com el dia de la marmota, sempre és el mateix, deixen medicació, consum porros, t’has d’esperar a que estiguin ben descompensats i brotats per poder trucar a mossos i ambulància, ingrés a l’hospital un parell de setmanes per compensar-los farmacològicament, intervenció del psicoterapeuta durant el dies de l’ingrés, alta, cap a casa, al cap de pocs dies d’anar medicats quan veuen que la seva vida tampoc té cap objectiu ni sentit, tornen a consumir. I altre cop la roda. Jo porto 7 anys  així!!

S comenta:

Un mes fuera de casa, viene a ver a su perro, mi marido lleva días con WhatsApp conciliadores para que sepa que puede contar con nosotros, siempre y cuando acepte las condiciones.

Ni 24 horas. Me coge la tarjeta y se gasta 500 euros en botemanía… dice que lo devolverá… amenazas, gritos e insultos de nuevo porque necesita que ingresen unas ganancias y nos pide número de cuenta, copia de mi DNI, yo en el trabajo intentando no volverme loca. Cuando llego le digo que se vaya, que en casa no lo quiero, se va… está apostando, lo que faltaba!!

T diu:

Es muy, muy duro, declarar contra un hijo, sabiendo que tiene un problema. Solo lo sabemos quienes lo pasamos.

E diu:

Yo he llegado a pensar que en la cárcel aprendería algo.

L diu:

Ha dejado el trabajo y ha tomado la conducta autodestructiva. Pensé que esta semana pasada no iba a ser capaz de remontarla, cada vez me cuesta más superar y tolerar estos trances. Ha estado dos días en urgencias por consumos de alcohol y otras substancias. Ha sido horrible, llegar y verla en la camilla con las correas. Terrible.

V diu:

Mientras yo viva tendré fuerzas para encajar lo que venga pero lo que más me preocupa es el día que yo falte: visualizo a mi hijo como los indigentes que veo por la calle.

C diu:

I en funció de l’edat del noi o la noia malalta, a banda de totes aquestes preocupacions penses, què passarà el dia que faltem els pares?. Aquesta és la preocupació.

Testimonis durs i colpidors.

Gràcies a la creació d’AFATRAC el 2016, s’han aconseguit fer molts passos endavant. Seguim lluitant per una vida DIGNA pels nostres nois i noies i, tot i que encara ens queda camí per recórrer, almenys hem trobat un recer, un refugi on compartim el dolor i on el sofriment es va esmunyint com l’aigua de pluja se’ns esmuny de les mans…. fins que arriba la següent tempesta.

Pel Lluis, l’Ignasi i per tots els nois i noies que, com vosaltres vau fer, lluiten cada dia per trobar la seva FELICITAT.

Només som fulles volant al vent, buscant felicitat, lluitant pel que volem, vivint i morint. I ara agafa’m la mà, mai la deixaré anar.

Montse Caballè