Sóc mare d’un fill de 24 anys i des dels catorze anys estem lluitant per aconseguir que el nostre fill s’integri a la societat.

No vull fer un recull històric d’aquests 10 anys, per l’extensió que comporta. El que vull exposar són les barreres, la falta d’empatia i les manques de recursos amb que m’he trobat durant aquests anys, per aquests tipus de malalties.

En primer lloc, he de dir que un DIAGNÒSTIC exacte i concret no l’he tingut mai. Se suposa que el meu fill pateix de trastorns varis: de conducta, de personalitat, patologia dual…. i aquí ja comencem a tenir el primer obstacle per a la seva curació.

En tots aquests anys no hi ha hagut cap especialista que hagi pogut tractar amb èxit els trastorns del meu fill. Evidentment, porta deu anys amb medicació, però sense curació.

En aquests últims quatre o cinc anys, em comencen a dir els psiquiatres del CAS que no hi ha curació per aquestes malalties, que són ells, els pacients, els que han de lluitar per sortint-se’n (que sí, que també, però no tots poden), i des d’aquest moment ja entrem en un bucle sense sortida. Fins el punt que el psiquiatra m’arriba a dir que al meu fill només li queda, o el carrer, és a dir, amputar la relació familiar, o la presó.

Aquestes són les pautes terapèutiques que ens aconsellen. I d’això voldria que en quedés constància perquè ho considero de vital importància.

Nosaltres com a pares ens hem negat a seguir aquestes pautes, tot i que de vegades, donades les terribles circumstàncies, hem dubtat bastant.

El meu fill ha ingressat voluntàriament desenes de vegades a diversos Hospitals, però no passava del box d’urgències, on el sedaven i passava la nit. I així durant un any, fins arribar a l’actualitat, on ha començat a autolesionar-se i a intentar destruir la seva vida. Després d’intentar-ho vàries vegades, i d’anar amunt i avall amb ambulàncies, (així durant vàries setmanes), van decidir ingressar-lo en planta!!! Quan van veure que estava greu, que no podia controlar la seva agressivitat, va agredir a varis pacients, que estava totalment incontrolat, van decidir finalment, fer un INGRÉS INVOLUNTARI.  Sembla que això són paraules majors, quan hauria de ser més aviat lògic i normal, donat que no tenen més recursos per aquestes malalties.

I aquest és el tema sanitari, no existeix cap hospital que es dediqui a tractar específicament aquests trastorns, han d’estar en un psiquiàtric, que no seria exactament el que necessiten pels seus trastorns. No tinc gens clar, que siguin malalts mentals. Tampoc s’investiga, i no hi ha un diagnòstic i una medicació concreta. Se’ls tracta amb medicació per a l’esquizofrènia, o l’epilèpsia, i per això no s’avança.  Aquests nois i noies tenen un caos en el seu cap que no poden gestionar. I si això es fa etern, acaben destruint la seva vida.

Per tant, la meva petició seria que es comencin a investigar les causes dels trastorns de conducta, els TLP, i la patologia dual. Mentre no s’investigui no tindrem mai un diagnòstic clar.

Que implementin centres hospitalaris exclusius per aquests trastorns. Els centres terapèutics o comunitats terapèutiques, no són efectius. Hi ha un percentatge elevat de fracassos ( el meu fill va estar en cinc comunitats).

Que es tracti el tema des d’altres perspectives, no només per les addiccions (de fet si comencen amb les addiccions és perquè no poden controlar el seu caos mental). Que els hospitals no neguin l’ingrés als nostres fills per ser un tema d’addiccions.

I que, sobretot, que no ens recomanin l’alternativa de: o ingressa a la presó o es queda al carrer; en lloc d’assumir que no en saben més.

Estic molt farta d’aquests consells psiquiàtrics.

Amb un bon tractament (que de moment, almenys pel meu fill no s’ha trobat), aquestes persones podrien integrar-se a la societat, i fer una vida normal. Però s’ha de trobar perquè hi ha un tant per cent determinat de persones que no responen a aquests tractaments.

Doncs, que s’investigui. No hem d’enterrar els nostres fills de per vida amb 24 o 30 anys a les presons o als cementiris.

Aconseguir que la ciència s’impliqui, que els metges s’impliquin més, què la justícia (els jutges i jutgesses) s’impliquin en ajudar aquests pacients, perquè els pares i mares ja fem el que podem i més, però els miracles no existeixen.