Per sort, he de dir que en molts casos les nostres famílies no tenim fills únics. La qual cosa ens ha permès a alguns pares i mares poder alleugerir el sentiment de culpa, perquè aquest és un dels primers retrets socials que se’ns fa. És el primer que ens recrimina tothom, la família, el professorat, els amics i amigues, la parella… Quantes parelles trencades per aquest tema:  “li disculpes tot el que fa, el/la castigues massa, no la/el deixes madurar, més mà dura!, això ho arreglava jo en un moment…”.

Finalment decideixes no parlar del tema amb el teu entorn. Comences a creure que el que et passa a tu no li passa a ningú més i sents una profunda tristesa i una enorme vergonya.  

Et sents culpable tot i fer tot l’humanament possible per mirar de resoldre la situació.  Perquè permeteu-me que us digui que es pot fer millor, però no més. Ningú ens ha ensenyat a resoldre situacions tan extremes i complexes, difícils fins i tot per als professionals, i no en som de professionals, som simplement mares i pares amb una voluntat de ferro i un amor gran pels nostres fills i filles. 

Les actuacions dels nostres familiars estan fora de tota lògica, impossibles d’explicar al nostre entorn. Ens sentim bestioles rares, no podem explicar que els nostres fills, ja en l’etapa escolar i a edats molt primerenques, no van a classe, tenen seriosos problemes de comportament per la qual cosa són expulsats del sistema, ens roben, ens amenacen, se’n van de casa  i estan diversos dies sense aparèixer i sense saber res d’ells, vivint a casa de qualsevol o al carrer, s’autolesionen, comencen molt d’hora ja a consumir tabac, alcohol, cànnabis… En alguns casos comencen les baralles els caps de setmana en les quals es barreja l’alcohol o un altre estupefaent, en molts altres la violència filio parental fa acte de presència, intents de cremar l’habitatge, destrossa de mobiliari, intents de suïcidi. Quan es tracta de filles, embarassos a edats molt primerenques, quan encara són unes nenes, sense garanties que puguin fer-se càrrec del seu fill o filla… 

De vegades arriba un diagnòstic, d’altres no… Quan el diagnòstic és un dels que en l’argot psiquiàtric es coneix com TMS (Trastorns Mentals Severs), tens alguna esperança de poder iniciar un treball en el CSMA (Centre de Salut Mental d’Adults), però si per mala sort el diagnòstic és un trastorn del neurodesenvolupament, TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat), TEAF (Trastorn de l’Espectre Alcohòlic Fetal), TEA (Trastorn de l’Espectre Autista)… llavors la situació es complica, i molt.

I acaben arribant a la justícia situacions i casos que potser no hi haurien d’arribar. Probablement estem judicialitzant situacions que requereixen més atenció mèdica i social i per tant més recursos humans i materials, protocols clars i professionals formats.

Hem arribat a interioritzar que el destí de molts dels nostres fills i filles és la presó o el cementiri, per a ells o per a nosaltres. Aquesta profecia escrita per una mare en una de les cartes a la premsa l’any 2016, i pel seu pare al programa Repor de Canal 24h, s’ha acomplert en el cas del seu fill que el 13 de desembre de 2019, moria després d’haver viscut al carrer (tot i estar tutelat per una fundació), d’haver passat per la presó en dues ocasions i d’haver fet diversos intents de suïcidi, un d’ells 2 hores després d’haver estat hospitalitzat perquè ell mateix va acudir al centre hospitalari verbalitzant que anava a suïcidar-se, encara que només se’l van quedar una nit. Després de passar per la presó i per diferents centres, vivia al carrer perquè la llei i el sistema no permeten, o resulta molt difícil, tenir pacients adults ingressats en contra de la seva voluntat, i si ho estan és per poc temps. 

Aquest tema sabem que és molt controvertit i a la nostra associació el veiem de forma una mica diferent a com ho veuen tant les associacions en primera persona, com la llei i la societat del segle XXI, però n’hem de parlar. No per ser un tema difícil l’hem d’amagar. 

Quan una persona atempta contra sí mateixa o contra terceres persones s’ha de poder, com a societat, donar atenció i dignitat a la seva vida, si no una solució. Sempre amb el màxim respecte als drets humans. 

Des del punt de vista ètic hem d’establir el camí del diàleg i juntament amb la legislació més ètica, restaurativa i humana possible, buscar la millor manera de tractar aquestes persones que representen un percentatge molt petit però que hi són demanant ajuda amb els seus comportaments asocials, rebels i agressius.

Volem deixar molt clar perquè no hi hagi la més mínima possibilitat de confusió que no estem ni equiparant agressivitat amb trastorn mental, ni defensant ingressos involuntaris de forma indiscriminada, ni volem minvar la capacitat de decisió de les persones amb discapacitat ni, en definitiva, posicionar-nos en contra del respecte a la voluntat de les persones amb discapacitat i als seus drets com a persona.

Només diem que hem de ser capaços de buscar punts de trobada entre l’ètica, la dignitat de les persones i els drets humans perquè la justícia pugui aplicar unes lleis humanes i humanitzants. O és que és més humà respectar la voluntat de persones amb un trastorn mental, de viure al carrer en condicions inhumanes, que decidir un ingrés involuntari on puguin ser tractats dignament com es mereix la persona? I per què es fan protocols per evitar el suïcidi?  En aquest cas no hem de respectar la seva voluntat de la mateixa manera?