Amb 17 i 18 anys, quan les meves amistats començaven a treballar, jo pensava que mai arribaria a estar com ells, tenir estabilitat, feina, horaris i diners.

Em notava diferent, que no podria arribar a treballar, que ells i elles eren més que jo. Tota la vida havia après les coses d’una manera diferent, més lenta, amb més dificultats.
Fa pocs anys de tot això i quasi no recordo que sentia, ni quines emocions ni sentiments, només em preguntava per què ells i elles si i jo no?

A classe, com no arribava al nivell dels companys, em posaven a copiar texts i llibres, a més a més, així no molestava, però clar, així no s’aprèn res de res. Tant copiar i copiar, tinc una lletra molt bonica!!

Ara tinc vint anys, tinc feina, tinc horaris, tinc estabilitat i alguna cosa de diners, sí, ho tinc!!

Així i tot encara em sento diferent, potser ja no menys que ningú, però tot el meu passat em pesa molt.
Segur que continuaré treballant gràcies a aquesta oportunitat.

– Tamara, treballadora de Rescatem