Em van diagnosticar discapacitat quan tenia 12 anys. En el meu cas no vas ser quelcom que em preocupés, ja que de seguida vaig pensar que era per tota la vida i havia de tirar endavant.

A mi m’agraden molt els cotxes i les motos, així que volia en carnet. La gent dubtava molt que fos capaç, sempre pensant en la discapacitat, i això em va generar molta inseguretat, la gent no hi confiava. Inclús alguns psicòlegs em preguntaven si estava segur! Eh! Que només era un examen!! Doncs el vaig aprovar a la primera!

Això em va començar a animar molt, ja que no tothom ho pot fer i jo era bo en això! Per la covid vaig haver d’esperar per fer les pràctiques, vaig fer 20 i vaig pujar. Una professional em va repetir el que sempre m’havien repetit. -no et posis nerviós- i no era útil sentir de nou això! Jo estava més tranquil que mai amb l’examinador al cotxe. Un cop acabat, la meva professora em va fer broma en què havia suspès… però no!! Era una broma, havia aprovat!

Vaig sentir felicitat extrema. Tothom va començar a creure en mi, m’havia tret el carnet a la primera sense errors. Dos mesos més tard, me mare em va proposar ajudar-me a pagar en carnet de moto A2. Per l’examen teòric ja notava tanta pressió i tan dubtosa a la gent, Aprovat! I amb 5 pràctiques a examen. El meu pare i el meu tiet em van acompanyar a l’exàmen pràctic, el meu pare va tancar els ulls per por a suspendre. Doncs tampoc! Aprovat i el meu pare sorprès!!

Vaig veure que tot això m’omplia, ja que era bo en alguna cosa, no com sempre m’havien fet entendre!

Actualment, treballant a Rescatem estic estalviant per comprar-me la meva moto!

– Jaume, treballador de Rescatem