La intervenció precoç pot prevenir les conseqüències de l’adversitat primerenca

Juny 2020

L’IMPACTE DE L’ADVERSITAT DURANT LA INFÀNCIA SOBRE EL DESENVOLUPAMENT DELS INFANTS

El que passa en la infància primerenca pot importar al llarg de la vida. Per gestionar amb èxit el futur de la nostra societat, hem de reconèixer els problemes i abordar-los abans que empitjorin. Les investigacions sobre la biologia de l’estrès durant la infància primerenca mostren com adversitats grans, com la pobresa extrema, l’abús o la negligència poden debilitar l’arquitectura de el cervell en desenvolupament i posar el sistema de resposta a l’estrès en permanent alerta. La ciència mostra també que  proporcionar relacions estables, receptives, enriquidores i propícies durant els primers anys de vida pot prevenir o fins i tot revertir els efectes perjudicials de l’estrès primerenc, amb beneficis duradors per a l’aprenentatge, el comportament i la salut.

Les experiències primerenques influeixen en el cervell en desenvolupament. Des del període prenatal i durant els primers anys de vida, el cervell humà experimenta el seu creixement més ràpid i les experiències primerenques determinen si la seva arquitectura serà robusta o fràgil. Durant els períodes sensibles de el desenvolupament primerenc, els circuits del cervell estan més oberts a la influència de les experiències externes, per bé o per mal. Durant aquests períodes sensibles, el desenvolupament emocional i cognitiu saludable és modelat per la interacció receptiva i fiable amb els adults, mentre que l’adversitat crònica o extrema pot interrompre el desenvolupament normal del cervell. Per exemple, els infants als quals poc després de néixer es deixa en orfenats amb condicions de negligència severa, mostren una activitat cerebral dramàticament disminuïda, comparats amb els infants que mai han estat en entorns institucionals.

La negligència extrema disminueix la força de el cervell.

L’activitat cerebral pot mesurar-se en impulsos elèctrics. Els colors “càlids” com el vermell i el taronja indiquen una activitat més gran i cada columna mostra un tipus diferent  d’activitat cerebral.

Els infants petits institucionalitzats en condicions precàries presenten una activitat molt menor que l’esperada.

Els principis bàsics de la neurociència indiquen que proporcionar condicions positives de suport per al desenvolupament de la infància primerenca resulta més efectiu i menys costós que atendre les conseqüències de l’adversitat primerenca més tard en la vida.

Les polítiques i programes que amb la major promptitud identifiquen i donen suport als infants i famílies en risc d’experimentar estrès tòxic, reduiran o evitaran la necessitat que requereixin més endavant programes de suport i recuperació, més costosos i menys eficaços.

Des de l’embaràs i fins a la primera infància, tots els entorns en els quals els nens viuen i aprenen, i la qualitat de les seves relacions amb els adults i els cuidadors, tenen un impacte significatiu sobre el seu desenvolupament cognitiu, emocional i social. Una àmplia gamma de polítiques, incloent aquelles dirigides a la cura i educació primerenca, els serveis de protecció de la infància, la salut mental dels adults, el suport econòmic per a les famílies i moltes altres àrees, poden promoure els entorns segurs i de suport, i les relacions estables i afectuoses que els infants necessiten.

L’estrès crònic pot ser tòxic per als cervells en desenvolupament. Aprendre a bregar amb l’adversitat és una part important del desenvolupament saludable de l’infant. Quan ens sentim amenaçats, els nostres cossos activen una varietat de respostes fisiològiques, incloent increments en el ritme cardíac, la pressió arterial i les hormones de l’estrès com ara el cortisol. Quan un infant petit està protegit per relacions de suport amb els adults, aprèn a fer front als canvis diaris i el seu sistema de resposta a l’estrès torna diàriament al seu punt de partida. Els científics diuen a això estrès positiu. L’estrès tolerable es produeix quan es presenten dificultats més serioses, com la pèrdua d’un ésser estimat, un desastre natural o una lesió traumàtica, i aquestes són esmorteïdes per adults afectuosos que ajuden als infants a adaptar-se, el que mitiga els efectes potencialment perjudicials dels nivells anormals d’hormones de l’estrès. Quan es presenten experiències adverses fortes, freqüents o reiterades i l’infant les enfronta sense el suport dels adults, l’estrès es torna tòxic perquè l’excés de cortisol pertorba els circuits del cervell en desenvolupament.

Una adversitat primerenca significativa pot conduir a problemes al llarg de la vida. L’estrès tòxic experimentat d’hora en la vida i els precipitants comuns de l’estrès tòxic -com la pobresa, l’abús o la negligència, l’exposició a la violència, l’abús de substàncies per part dels pares o malalties mentals d’ells – poden produir un dany acumulatiu en la salut física i mental i de l’individu. En la mesura que hi hagi més experiències adverses durant la infància, hi haurà una major probabilitat de retards en el desenvolupament i d’altres problemes. Els adults que quan eren infants van experimentar més adversitat són també els que tenen més probabilitats d’experimentar problemes de salut, com alcoholisme, depressió, malalties cardíaques i diabetis.

La intervenció primerenca pot prevenir les conseqüències de l’adversitat primerenca. La investigació demostra que les intervencions tardanes tenen menys probabilitats d’èxit i, en alguns casos, són ineficaces. Per exemple, un grup d’infants que va experimentar negligència extrema i va ser situat en famílies substitutes receptives abans dels dos anys d’edat va experimentar majors increments en el seu coeficient intel·lectual i la seva activitat cerebral i les seves relacions d’aferrament es van tornar més normals que els seus companys que van ser ubicats en aquest mateix tipus de llars després dels dos anys. Tot i que no hi ha una “edat màgica” per a la intervenció, és clar, en la majoria dels casos, que intervenir el més aviat possible és molt més efectiu que esperar.

Una adversitat significativa perjudica el desenvolupament en els primers tres anys.

Les relacions estables i afectuoses són essencials per al desenvolupament saludable. Els nens es desenvolupen en un entorn de relacions que comença a la llar i inclou als membres de la família extensa, els proveïdors de cura i educació, i els membres de la comunitat. Els estudis en la matèria demostren que els nadons que tenen relacions segures i fiables amb els pares o amb els cuidadors no parentals experimenten una mínima activació de l’hormona de l’estrès quan se senten atemorits per algun esdeveniment estrany, i que aquells que tenen relacions insegures experimenten una activació significativa del sistema de resposta a l’estrès.

Nombrosos estudis científics donen suport a aquestes conclusions: proporcionar relacions receptives i de suport al més aviat possible en la vida pot prevenir o revertir els efectes nocius de l’estrès tòxic.

Center on the Developing Child HARVARD UNIVERSITY.

www.developingchild.harvard.edu/library/ www.developingchild.harvard.edu

HARVARD UNIVERSITY

Podeu llegir el PDF complet:  IMPACTO-DE-LA-ADVERSIDAD-3