maig 20 2020 0Comment

”M’agradaria ajudar a evitar que experiències primerenques negatives es tradueixin en trajectòries sense sortida”

Facultat de Psicologia, UAB, 19 maig 2020

”Roser Nadal: ”M’agradaria ajudar a evitar que experiències primerenques negatives es tradueixin en trajectòries sense sortida”

“La Dra. Roser Nadal ha estat una de les 10 dones seleccionades per l’associació Mujeres&Cía com una de LASTOP100 dones a Espanya, dins de l’àmbit d’acadèmia. Aprofitant el reconeixement hem anat a parlar amb ella, que sempre és un gust!

Què és LasTOP100?

És un reconeixement que fa Mujeres&Cía des de fa 8 anys. L’objectiu és donar visibilitat a les figures de dones de tot tipus: joves, grans, amb carreres consolidades, menys conegudes… de tots els àmbits de la vida. La meva candidatura era per l’àrea d’acadèmia, però aquest és només un dels deu camps que es reconeixen. Em sembla una molt bona idea, perquè moltes vegades les dones tenim tendència a no voler figurar i la nostra feina passa més desapercebuda. L’organitzadora, que és una periodista que es diu Mercedes Wullich, ens deia: ‘Que se us vegi, que es vegi que les dones estem presents. Podem ser un model per altres dones, però ens hem d’involucrar, ens hem de fer sentir i donar-nos a conèixer’.

I com es fa per ser candidata a ser una de les TOP100?

T’han de nominar. A mi em va nominar la Dra. Mercedes Unzeta, i vaig rebre el recolzament de l’Institut i de l’Associació AFATRAC (Associació de Familiars Afectats de Trastorn de Conducta), que és una entitat amb la qual col·laboro perquè penso que és important que els investigadors/es estiguem presents en associacions de temàtiques relacionades amb les que treballem. Tots tenim el mateix objectiu: evitar patiment i que la primera persona surti endavant, i per això necessitem investigació bàsica, investigació clínica i l’ajut de familiars i pacients.

Quin paper ha de jugar l’investigador en relació amb les associacions?

Fins ara pensava que formador, explicant als pacients i familiars el que sabem sobre les seves malalties: ‘què li passa al teu cervell quan tens aquest trastorn?’, etc. Però crec que la col·laboració ha de servir, també, per definir els problemes que volem investigar. En el dia a dia, els afectats i els familiars, quines necessitats tenen? Intentem trobar solucions a problemes reals. Evidentment, això sense deixar la nostra recerca bàsica que és la que porta a resoldre problemes a mig i llarg termini, però sempre pensant en el que ells i elles necessiten, i per això hem d’estar-hi en contacte.

A més, també penso que cal donar un retorn al col·lectiu quan fas un bloc d’experiments: què expliquis què has obtingut, per a què pot servir… Sembla que a vegades només extraiem les dades i després ens oblidem dels participants o pacients. Els hem de donar alguna cosa a canvi.

Com a societat, què fem malament en relació als pacients amb trastorns mentals?

Les malalties mentals són les grans desconegudes i les grans estigmatitzades. A ningú se’l jutja per tenir una cama trencada i no poder fer determinades coses, o per tenir diabetis, però, en canvi, si per exemple tens un trastorn bipolar o una problemàtica associada al consum de substàncies, és probable que et sobre-protegeixin, t’ignorin o et culpabilitzin.

Exactament tu què investigues?

El meu grup de recerca, que s’anomena “Neurobiologia de l’estrès i vulnerabilitat a la psicopatologia”, el que fa és utilitzar models animals (rata i ratolí) per investigar com l’estrès augmenta la susceptibilitat a patir altres patologies: ansietat, addicció a drogues, estrès post traumàtic, etc. Darrerament estem col·laborant amb l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, ja que el nostre Institut ha fomentat la creació de la Unitat Mixta Translacional Institut-Parc Taulí. Això per a nosaltres és una gran oportunitat perquè tenim accés, gràcies als companys i companyes que treballen allà, a poblacions amb problemàtiques concretes. Aleshores, ara el que pretenem és traslladar els nostres coneixement en models animals a col·lectius que han patit adversitat primerenca per veure’n l’impacte neurobiològic, i ajudar a comprendre els mecanismes pels quals aquestes persones pateixen.

Què t’agradaria que et passés professionalment en els propers 5 anys?

M’agradaria ajudar a evitar que experiències primerenques negatives es tradueixin en trajectòries sense sortida. Però això, és clar, no només passa per la ciència, també per canvis socials i polítics.

Bé, Roser, moltes gràcies!

Moltes gràcies a tu! I també vull aprofitar per agrair el suport a tota la gent que des del principi de la meva carrera m’ha ajudat, als diferents grups de la Unitat de Psicobiologia i, especialment, al grup que estic co-dirigint amb l’Antonio Armario, i a tots els estudiants i col·laboradors que hem tingut des de fa 17 anys. Gràcies a tothom!”

Teniu tota l’entrevista publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona AQUÍ .

 

afatrac