maig 11 2021 0Comment

Millores en salut mental. Lourdes Casaldàliga

La nostra sòcia Lourdes Casaldàliga ha escrit aquest document en forma de carta que el diari la Vanguardia ha publicat molt retallada. 11/5/2021

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20210511/7444281/millores-salut-mental.htmli

Aquí us deixem també l’original seu:

Mesures necessàries en l’atenció de la salut mental a partir de l’experiència personal d’una mare.

Com a mare i a partir de l’experiència pròpia, considero que s’haurien de prendre les següents mesures per millorar el tractament de qualsevol persona que pateixi algun trastorn mental:

1. Reclamar un major número de psicòlegs al sistema sanitari públic i tractaments psicoterapèutics. A partir d’un estudi metaanalític publicat el juny del 2014 (https://jamanetwork.com/journals/jamapsychiatry/article-abstract/1865002) es va poder observar com els tractaments psicoterapèutics són més efectius i tenen menys abandonament quan es tracta de tractaments amb períodes de temps majors. A partir de l’evidència científica actual i també de l’experiència personal, considero que s’haurien de demanar més psicòlegs, especialment psicòlegs clínics. Es donen cites massa aplaçades en el temps i amb un seguiment insuficient dels cassos. Això perjudica clarament la millora del pacient, convertint l’ús dels fàrmacs en l’única o pràcticament l’única via de tractament. Una situació que contribueix a cronificar els trastorns i que moltes vegades a la llarga no representa una millora justificable a partir dels efectes adversos dels fàrmacs.

2. El sistema de salut pública ha d’implementar més vies de prevenció en termes de salut mental. Abordar els problemes de salut mental de forma preventiva ajuda a tenir millors expectatives en l’evolució de la malaltia. Actualment es disposa de molt poc suport preventiu i s’hauria d’ampliar l’atenció en el moment que alguna persona requereix ajuda psicològica per un o més símptomes, abans fins i tot que es faci qualsevol diagnòstic. En el cas que el problema es detecti a l’adolescència, hi ha d’haver una millor comunicació entre professionals del sistema educatiu, del sistema sanitari i família del pacient, posant en primer lloc el pacient i les seves necessitats.

3. Demanar millores en la regulació i seguiment posterior en cas d’ingrés involuntari o voluntari. La regulació actual obliga a que els ingressos psiquiàtrics tinguin una finalitat terapèutica (https://www.elsevier.es/es-revista-atencion-primaria-27-articulo-internamientos-psiquiatricos-aspectos-medicolegales-S021265670900482X#bib2) , però en molts casos es fa un seguiment insuficient després de l’alta, això facilita recaigudes i fa que alguns ingressos no tinguin clares millores en el temps i s’abandonin els tractaments en obtenir l’alta hospitalària. Si els ingressos tenen una finalitat terapèutica, en el moment que hi ha l’alta hospitalària, els tractaments i l’atenció han de seguir igual de presents. S’ha de tenir en compte també, el cost emocional que pot
comportar un ingrés a familiars i directament al pacient, per tal de buscar integrar millor l’entorn directe, ja que és possible fer-ho sense deixar de tenir en compte tots els drets de privacitat i millorar al mateix temps, les relacions interpersonals positives entre el pacient i família. En cas que, quan s’obtingui l’alta, algun familiar requereixi ajuda en l’acompanyament de la persona que pateix el trastorn, s’ha d’oferir atenció sanitària en aquests casos, per a poder evitar que la situació es descontroli i empitjori. Molts familiars veuen com aquest suport no arriba i senten una falta d’atenció per part del personal mèdic, que els podria indicar com afrontar millor moltes situacions.

4. Abordar els problemes cas per cas evitant les generalitzacions i amb un sistema sanitari més flexible. Un seguiment més personalitzat de cada cas i entenent sempre una diferenciació entre discapacitat intel·lectual i una discapacitat per trastorn mental. Moltes persones que desenvolupen un trastorn mental, veuen com l’estigma social que existeix en relació a aquests problemes implica també que no se’ls valori en aspectes en el quals tenen les mateixes capacitats que qualsevol persona que no pateixi algun trastorn d’aquesta naturalesa. Les necessitats que pugui tenir una persona que pateixi un determinat trastorn mental no significa que siguin les mateixes que pugui tenir una persona amb el mateix trastorn, però sumat a un trastorn d’addicció. Per tant, s’ha d’entendre cas per cas i evitar oferir alternatives com centres de dia, que per a molts pacients no són útils. S’ha de buscar la millor integració entre pacient i societat, entenent els drets i capacitats individuals en cada cas, per tal d’evitar l’exclusió social i contribuint a l’autonomia i independència personal.

5. Integració i generació d’independència personal. En relació a l’aspecte comentat en l’anterior punt, s’ha de plantejar la plena integració en societat de les persones que desenvolupen trastorns mentals. El risc d’exclusió social que pateixen empitjora les seves condicions mentals i en conseqüència les possibilitats de millora i l’evolució del trastorn. És necessari en aquest sentit incloure el món empresarial i buscar la millor forma de generar llocs de treball destinats a incorporar al mercat laboral a persones que tinguin trastorns mentals i dificultats per aconseguir feina. En el moment d’obtenir aquest lloc de treball hi ha d’haver una comunicació entre empresa, personal sanitari i pacient, per tal de seguir l’evolució al lloc de treball i poder resoldre situacions conflictives de la millor forma. Aquest seguiment és possible respectant la privacitat del pacient en tot moment, però clarament és necessari oferir-lo com una forma d’ajuda per tal de millorar la integració i la condició mental. Les persones que desenvolupen trastorns mentals i troben dificultats en la seva independència i autonomia personal haurien de tenir suport d’educadors socials, nutricionistes… per tal de buscar sempre una major autonomia personal i evitant així que el trastorn a la llarga condiciona la persona i contribueixi a generar situacions de dependència.

 

afatrac