No havia imaginat mai que acabaria vivint al carrer

La Vanguardia, La Contra, 19 desembre 2019

Imma Sanchís. Foto Àlex Garcia

Àngels mortals

Va perfectament pentinat i perfumat, i hi ha bondat i agraïment en les seves paraules. Els seus pares li van donar tot el que necessitava, però quan va arribar a l’adolescència va flirtejar amb les drogues, va deixar els estudis… Va acabar al carrer, va perdre el contacte amb la seva família i va abandonar el seu somni de ser actor. Després d’anys de vagar i de viure dures experiències li va pregar a Déu una segona oportunitat, va deixar les drogues i va trobar àngels que el van ajudar. La Comunitat de Sant’Egidio li portava menjar i la Fundació Arrels el va treure del carrer, primer mitjançant estades curtes en albergs, i des que va fer 50 anys, en un pis propi. Després de realitzar dues obres de teatre, demà s’estrena Sense sostre, pel·lícula en què interpreta el paper protagonista .

Amb qui passarà el Nadal?

Espero que amb els meus germans que no vaig veure durant 20 anys. Buscava la manera de contactar-hi, però estava vivint al carrer i…

Què li va passar?

El meu pare era mecànic, àrbitre i entrenador d’hoquei, m’agradava acompanyar-lo als partits; la meva mare era mestressa de casa, i jo era el sisè de set germans. Érem una família de classe mitjana, vivíem a l’ Eixample, estudiàvem a La Salle Bonanova. Tot anava bé.

No vaig imaginar mai que acabaria al carrer ni que els meus pares se separarien. A primer de BUP em vaig ajuntar amb males amistats. Em van expulsar de l’ institut Menéndez Pelayo per absentisme i mal comportament i el director va vetar la possibilitat que estudiés en qualsevol altre institut de Barcelona.

Què va ser de vostè?

Em passava les nits de gresca, consumint alcohol i drogues. Als 19 anys em va agafar un brot psicòtic, segons els informes psiquiàtrics per excés de cànnabis. Van començar anys difícils d’entrar i sortir de centres psiquiàtrics. Em vaig convertir en punk i en okupa.

Va trobar feina?

Al principi sí, en una productora de vídeos. Els vaig demanar que em paguessin el sou amb classes d’interpretació. Ser actor era el meu somni.

Per què es van separar els seus pares?

El meu pare era ludòpata i es va descontrolar. La meva actitud no ajudava, per la meva causa hi havia discussions contínues, era un mal viure i finalment vaig marxar.

Com li va anar a les cases okupes?

Era un caos, hi havia molta brutícia. El govern em va donar una pensió per malaltia, però si l’invertia en una habitació no tenia diners per als meus vicis. Soc un supervivent, dels meus col·legues, anomenats els dotze del patíbul , en vam quedar tres.

Sobredosi?

Sí, i sida. Ho feia per evasió, si tots els meus col·legues es col·locaven jo també. Vaig estar en diversos hospitals psiquiàtrics. M’embotien de pastilles, amb prou feines podia aixecar els braços i al cap d’un o dos mesos em donaven l’alta.

Va acabar vivint al carrer.

A mesura que passava el temps em vaig anar deteriorant . Dels 40 als 47 anys vaig viure sota un pont a l’ estació del Nord. Estava destrossat, però em quedava un raconet de punt d’honor i fa quinze anys vaig decidir deixar de consumir.

Com ho va fer?

Apartant-me de la gent que consumia i refle­xionant molt sobre el que m’hi havia portat.

Què li donava esperança?

Veure passar gent feliç, alguns agafats de la mà, abraçats. “Això existeix, i jo ho he tingut”, pensava. Evitava el derrotisme . Un cop net de drogues, la Fundació Arrels em va ajudar a organitzar-me i trobar un pis, i em van proposar de fer un taller de teatre.

I avui ha complert el seu somni.

La directora Ivana Miño em va proposar participar a L’últim crit , una obra interpretada per gent que havia viscut al carrer. Després vaig fer Sis personatges al Lliure, i Xesc Cabot i Pep Garrido em van dir de protagonitzar Sense sostre .

Al carrer parlava amb Déu?

“Sé que no he estat bo –li deia–, però m’esme­naré si m’ajudes, si entres en mi”. Vaig fer el pas, vaig deixar les drogues, i em va donar una segona oportunitat.

Què és el que li sap més greu?

Els meus pares van morir i jo ni me’n vaig assabentar, però allà on siguin somriuran: “El nano ha sabut tirar endavant”.

Ha passat de sentir-se ningú a ser valorat?

Un minut d’aplaudiments és una compensació que va molt més enllà de l’econòmica.

Ara que en té, en dona als sensesostre?

Sí, però més que l’almoina; una mirada, unes paraules, són or. Tens fred?, puc fer alguna cosa per tu?… Alguna persona et pot contestar malament, una altra es gastarà el que li dones en vi, però no és la norma. El carrer a l’hivern és duríssim i els albergs són plens.

Estan fent urbanisme anticaptaire.

La gent creu que el que és al carrer és perquè vol. Fals. La vida de vegades es trunca. Una nit vaig entrar en un caixer, hi havia un home tirat a terra, li vaig preguntar si estava bé i li vaig demanar permís per estirar-me.

Quan em vaig despertar ell ja era fora del caixer: “Bon dia”, em va saludar. “Ahir et vas quedar una bona estona mirant unes botes en un aparador, quant valen?”. “40.000 pessetes”. Va entrar al banc, va treure els diners i me’ls va donar.

Va saber per què?

“Ets l’única persona que m’ha preguntat si estava bé”, em va dir. No sé si era un sensesostre o una persona que provava la vida dels sensesostre o un boig assenyat.

Una bonica història.

Encara en tinc més: el dia que vaig fer 52 anys els directors de Sense sostre em van organitzar un dinar sorpresa amb els meus germans.

Quin és el seu somni?

Continuar actuant fins que el cos aguanti i donar alegries a la gent que m’envolta. Hi va haver un dia durant el rodatge que em va agafar por. Por que la meva recuperació, el que estava ­vivint, no fos més que un somni.”

Descarregat el pdf de l’article: 20191219 La Vanguardia No havia imaginat mai que acabaria vivint al carrer