Familiars de malalts amb patologia dual reclamen més recursos per oferir un “abordatge integral” a una realitat que els supera.

Han tocat les portes d’una infinitat d’institucions, però lamenten que, “més enllà de paraules boniques”, no troben els recursos necessaris per a l'”abordatge integral” de l’addicció i la malaltia mental que afecta els seus fills i a tots els familiars.

Totes volen posar paraules al seu dolor. “Si hi ha un trastorn addictiu, del qual a més està al corrent la justícia i els serveis municipals, s’haurien d’adoptar mesures que obliguin aquests nois a ingressar en un centre de rehabilitació abans que sigui massa tard”, defensen aquestes mares.

Entenen que ara com ara la resposta de l’administració és “un pegat” que no aborda en tota la seva dimensió la complexitat de la patologia dual. “A través dels serveis socials, els nostres fills són derivats a salut mental ia centres de tractament per a les seves addiccions, però habitualment el sistema de funcionament d’aquests programes es revela poc eficaç quan s’apel·la exclusivament a la seva voluntat a l’hora de rebre el tractament”, assenyala una altra familiar.

El fill, segons ha observat ella, moltes vegades no és conscient del problema. “Qualsevol acte de rebel·lia és motiu d’expulsió quan se sotmeten a un programa de desintoxicació. Entenem que caldria tenir en compte que aquests impulsos, aquestes reaccions, són fruit de la pròpia patologia”, assenyala aquesta dona, contrariada per un sistema de funcionament que “fa augmentar encara més la sensació de fracàs” dels joves. “Amb tot el que costa que entrin en un centre, s’adopten mesures massa dràstiques”, considera una altra familiar. Aquesta corda tensa en què es converteix un jove sense diagnòstic, o sense un centre de referència, acaba trencant-se amb freqüència. Arriba llavors la comissió del delicte, la presó.

https://amp.noticiasdegipuzkoa.eus/actualidad/sociedad/2022/02/21/carcel-solucion-adiccion-hijos/1186551.html