RECERCA D’UN PIS TUTELAT – que mai arriba…

Carta per donar a conèixer les mancances de l’administració pública:

Actualment, el meu fill està ingressat, des de fa més d’un mes, a “Aguts” del centre hospitalari de Numància (Barcelona), a causa d’una recaiguda a la seva addicció de cànnabis. Té un bon pronòstic i ell n’és conscient de la seva situació.

Fins a aquest recent ingrés, el meu fill ha estat vivint, aquests dos últims anys, en una llar tutelada a Barcelona (amb un lloguer de 1.050€ mensuals). Allà ha rebut una molt bona atenció dels professionals i referents que l’han estat atenent.

Doncs bé, a conseqüència de la recaiguda, el meu fill vol marxar a viure fora de Barcelona amb l’objectiu de no tenir tants estímuls que el puguin portar, de nou, a consumir substàncies tòxiques. És per aquest motiu que des del dijous 11 d’abril he començat la recerca activa d’un pis tutelat de pagament per a ell.

Aquest ha sigut el procés:

⏩️ Vaig començar a través de peticions i una entrevista amb la treballadora social de Numància i dels Serveis Socials del CSMA-CAS de Casanova (Hospital Clínic), on el meu fill està vinculat. La treballadora social em va facilitar dos noms perquè truqués i provés si tenien pisos, però, com que s’ha agafat la baixa, no estic tenint cap manera per saber si la persona que l’està substituint – si és que n’hi ha – està fent algun tipus de seguiment de la meva petició.

⏩️ Per altra banda, he estat escrivint-li al responsable de Serveis Socials del CSMA de l’Hospital Clínic (a través del WhatsApp). Després de vuit dies m’ha contestat dient-me: “Hola, ho tinc present. Estic esperant la resposta de dispositius fora de Barcelona”.

⏩️ He trucat a la responsable de l’Espai Situa’t de SM corresponent a la meva zona de Barcelona i la resposta que m’ha donat és que ha trasmès la informació a la resta d’Espais Situa’t de Barcelona, i m’ha recomanat una associació del Vendrell la qual és per discapacitats intel·lectuals i, per tant, no encaixa amb el perfil del meu fill.

⏩️ A més, he fet recerca per Internet i he contactat amb coneguts, i avui en dia, en tot el territori, només he trobat l’opció una associació a Gurb (Osona), amb un cost mensual de 1.800€.

És per aquesta raó que les meves queixes respecte a la situació en què ens trobem amb el meu fill són:

  • Per què jo, com a assistent i mare, he de dedicar el meu temps personal i deixar hores de la meva feina per dur a terme aquesta recerca quan són els Serveis Socials dels hospitals, CSMA, CSMIJ, qui haurien d’estar realitzant-la, tenint en compte que són ells qui disposen dels coneixements i recursos necessaris?
  • Per quina raó quan parlem “d’autonomia” (un dret fonamental, segons s’exposa en la normativa de les Nacions Unides) de les persones discapacitades està sent tan difícil aconseguir-la pel meu fill? L’autonomia no s’obté tornant al meu fill a casa amb 24 anys. S’aconsegueix donant recursos per acomplir els seus drets reconeguts: l’habitatge i l’autonomia.
  • No és just ni correcte que l’Administració es justifiqui dient-me que “el meu fill no es deixa”, que tot és voluntari, perquè el meu fill és conscient de la seva malaltia, assisteix a les cites mèdiques, es medica quan toca i sap que necessita ajuda.

Si l’Administració no facilita els recursos a algú que vol ser ajudat, el seu futur és el carrer, hostal o pisos sense tenir referents que l’ajudin, el qual comporta recaigudes i nous internaments en centres dels quals jo, com a mare i ell, com afectat, no volem passar anant-hi durant tota la vida.

Aquest text està escrit per una sòcia de l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta(AFATRAC).

Per a més informació escriviu-nos a comunicacio@afatrac.org

#NiUnaMortMés