“El nostre fill porta ja més de 10 dies vivint i dormint al carrer, en un estat mental clarament alterat, i sense estar ingressat com li correspondria malgrat la nostra insistència i els nostres esforços en va. Un exemple més de l’inhumà abandó d’aquesta mena de pacients i dels familiars afins.”

Aquesta és la cronologia dels fets:

El dijous 4 d’abril vaig anar al pis on nostre fill tenia llogada una habitació, ja que el propietari m’havia trucat el dia anterior comunicant-me que el nostre fill li havia robat el portàtil de casa i que havia de deixar el pis immediatament (ja feia una setmana que li havia donat un mes de termini perquè no netejava la cuina, menjava diverses vegades durant les matinades, etc.).

• 16,20 h.: Arribo al pis i em trobo al nostre fill dormint. Parlo amb ell i em diu coses totalment incoherents (que en la cinquena planta hi havia aigua, que sentia gent parlar que es ficaven amb ell, etc.), amb una mirada una miqueta perduda. L’habitació estava en un desordre total, amb dues bosses d’escombraries i prop de trenta llaunes buides pel terra i en les prestatgeries.
  
• 16,34 h.: Telefono al 112 i explico la situació. Em responen que si no està violent no poden enviar l’ambulància. Els hi explico que és un brot psicòtic i el diagnòstic del nostre fill pel qual ja ha tingut tres ingressos hospitalaris per brots en els últims anys. Després de molt insistir, m’indiquen que ho consultaran i que em cridaran a continuació.
  
• 16,47 h.: Em criden explicant que efectivament no poden enviar l’ambulància perquè no està violent (els responc si la seva filosofia d’actuació és no fer res fins que es produeix el drama), i que vagi al CAP de Rubí a veure si un metge pot visitar-lo.
  
• 16,57 h.: Arribo al CAP de Rubí i em remeten a l’àrea d’Urgències, on explico la situació. Després de consultar les dades del pacient m’indiquen que està assignat al CAP de Sant Cugat i que han de ser ells qui vagin a visitar-lo. Que em posi en contacte jo amb aquest CAP.
  
• 17,04 h: Truco al CAP de Sant Cugat on em diuen que no ho entenen, que ells no poden fer res, que són els de Rubí els que han de desplaçar-se a visitar el meu fill. Malgrat tot, la recepcionista m’indica que ho consultarà amb un metge i que em cridarà directament.
  
• 17,29 h.: Rebo la trucada de la metgessa que es ratifica en què són els de Rubí qui han d’anar a visitar-lo. Com que jo estava de nou en el CAP de Rubí explicant-los el que m’havia dit la recepcionista del de Sant Cugat, li comento a la metgessa que posaré l’altaveu perquè pugui parlar amb la recepcionista de Rubí a veure si es posen d’acord, i que no oblidin que hi ha una situació clínica delicada en aquests moments. Em respon que no posi l’altaveu i que li ho expliqui jo perquè no vol entrar en conflicte amb altres professionals sanitaris. Finalment a Rubí m’indiquen que vagi a parlar amb una altra metgessa que hi és en aquella mateixa planta.
  
• 17,40 h.: Em rep aquesta metgessa, li explico la situació i ella consulta l’historial del nostre fill. Veient-ho, em comenta que entén el problema, que activarà el protocol i que ella mateixa anirà a visitar-lo. També em dirigeix unes paraules d’ànim. Primera i única persona en tot el procés que demostra empatia, pren decisions i actua (el meu més profund agraïment cap a ella).
  
• 18,40 h.: arriba la metgessa, juntament amb la infermera, l’ambulància i quatre Mossos, visita al nostre fill i fa una carta d’ingrés involuntari (ja que el nostre fill no estava en cap cas predisposat a ingressar-hi). Em diuen que el portaran a l’Hospital del Consorci de Terrassa, si bé jo els dic que tots els anteriors ingressos han estat a l’Hospital de la Mútua. Però em diuen que no, que han d’anar a l’Hospital del Consorci i surten cap allà.
  
• 19,50 h.: Rebo una trucada de l’Hospital del Consorci explicant-me que han portat al nostre fill, però que allí no tracten a aquesta mena de pacients i que haig d’anar jo a buscar-lo i portar-lo a l’Hospital de la Mútua de Terrassa. Els dic que el nostre fill no vol anar i que hi ha una carta d’ingrés involuntari, per tant ha d’anar en una ambulància custodiat. Em deixa en espera per a consultar-ho i finalment m’indiquen que efectivament el traslladaran ells en l’ambulància. M’expliquen que em trucaran de la Mútua de Terrassa més tard.

• Divendres 5 d’abril a les 7,00 h.: truquen a la porta del timbre de casa i és el nostre fill. No obro per les circumstàncies en les quals ens trobem.

• Divendres 5 d’abril a les 7,50 h.: Rebo la informació que en Urgències de l’Hospital no el van veure prou descompensat, li van donar un tractament injectable i a continuació van donar-li l’alta.

• Divendres 5 d’abril a la tarda/nit: segons manifesta el nostre fill, estava molt alterat i va anar a ingressar voluntàriament a l’Hospital de la Mútua de Terrassa. Allà, novament, van denegar-li l’admissió.

El nostre fill porta ja més de 10 dies vivint i dormint al carrer, en un estat mental clarament alterat, i sense estar ingressat com li correspondria malgrat la nostra insistència i els nostres esforços en va. Un exemple més de l’inhumà abandó d’aquesta mena de pacients i dels familiars afins.

Aquest text està escrit un soci de l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta (AFATRAC).

Per a més informació escriviu-nos a comunicacio@afatrac.org