abril 10 2021 0Comment

SOS Adolescents

AFATRAC agraïm moltíssim l’article de Maria Mercè Roca d’avui 10 abril 2021 a El Punt AVUI.

Realment la problemàtica que hi descriu és la de les nostres filles, fills i familiars, la que vivim a les nostres famílies cada dia des de fa moltíssims anys, amb l’agreujament d’un sistema escolar que no pot atendre els problemes de conducta que es generen, i amb l’inici al consum de substàncies tòxiques com les drogues i l’alcohol, i l’addicció a les pantalles o a les apostes i joc online.

Les mares i pares d’AFATRAC sabem que no estem soles, perquè des del seu inici el 2017, l’entitat ha crescut moltíssim (malhauradament…), i ha lluitat moltíssim a nivell polític i institucional per donar veu a les problemàtiques que patim a casa.

Però com diu Maria Mercè Roca, seguim estant desateses pel sistema sanitari que no dona resposta a les necessitats de tots aquests adolescents i joves, i les seves famílies.

A més a més, els nostres fills i filles són els invisibles. Fins i tot amb el que està sortint ara als mitjans de comunicació, no es recullen els casos de conductes disruptives, violència filioparental, robatoris…

Som els casos que queden al marge i que ni quan es parla de salut mental s’hi fa esment. No s’hi pensa perquè es vincula encara a manca d’educació i a “criminalitat”.

”Faig servir aquesta tribuna per parlar en nom dels pares i mares que tenen fills amb problemes de salut mental: els dono la meva veu, que potser els costa fer-se sentir. Feu l’esforç d’imaginar-vos qualsevol desgràcia –la vida n’està plena– que us pugui passar: un desnonament, la mort de la parella, una malaltia incapacitant, una violació, un accident molt greu… Doncs tot això no és res que es pugui comparar amb el dolor que provoca el sofriment d’un fill.

El sofriment físic o psicològic d’un fill o d’una filla és el calze més difícil de beure. Un fill és l’última persona al món que voldries veure patir. Saber que li fan bullying o que no és acceptat pels companys, o que no s’agrada, o que ho suspèn tot, o veure el seu sofriment perquè és un nen que se sent i vol ser una nena… Veure’l deprimit, angoixat, tancat a l’habitació, preguntant-te en silenci i amb els ulls buits què em passa, mama?, per què em passa això, papa? Quin pare ho pot resistir sense que se li esquinci el cor? Com li pots treure la por que té? Com pots treure forces de no saps on per ajudar-lo quan veus que s’ha fet talls als braços i les cames, aquella pell tan suau que no fa gaire petonejaves amb delit: es fa mal de tanta angoixa que té. Com et recuperes de l’espant de veure que el teu fill busca a internet pàgines que parlen de maneres eficients de suïcidar-se? Qui us ajuda? Perquè el teu fill necessita ajuda urgent, i tu també.

Tot això és el que viuen les famílies amb nens o adolescents amb un problema mental, digues-li ansietat, trastorns del comportament alimentari, fòbies, aïllament, conductes autolesives, intents de suïcidi… Aquesta pandèmia que vivim són persones que es moren a les UCI, són persones arruïnades i són també malalties mentals que broten o que rebroten i que s’acarnissen amb els més joves. El confinament ha estat un gran caldo de cultiu: alguns trastorns han nascut en aquest temps, d’altres ja hi eren i han empitjorat.

El sistema català de salut és fort, i ho podria ser molt més sense les retallades que hi va fer l’Artur Mas. La cara més bona del nostre sistema és el personal sanitari, que és extraordinari. Crec que la gestió de la pandèmia ha estat raonablement bona. Però el tractament i l’atenció que Salut dona als joves amb problemes de salut mental, que per culpa de la pandèmia s’han agreujat –i atenció al que ha de venir–, no són adequats. El clam que hem sentit aquests últims dies d’alguns –pocs– pares i mares fa esfereir: són pares amb un sofriment que no els deixa viure: la por que els seus fills es morin –una por fonamentada– sense haver trobat en el sistema de salut l’espai, la comprensió i la solució. La solitud que massa sovint viuen les famílies és inacceptable.

Acabo amb dues notes. La primera: pares i mares amb fills petits i adolescents amb problemes mentals: uniu-vos. Feu xarxa, associeu-vos, venceu els tabús –si en teniu– i expliqueu els vostres casos: la gent se’n farà creus, i vosaltres veureu que sou molts que passeu viacrucis semblants. Necessitem saber qui sou per patir amb vosaltres i exigir amb vosaltres solucions a Salut. Perquè –i aquesta és la segona nota– Salut té tota la responsabilitat d’aquests nens i nenes, noies i noies, que estan malalts. Se’ls ha d’atendre. Salvar. Ja no acceptem més la resposta comodí: no hi ha més llits, hi ha una llista d’espera molt llarga, no el podem acceptar, és massa jove, la crisi que pateix el vostre fill no és prou –prou?– aguda, l’assegurança escolar no la hi cobreix el centre privat perquè fa 2n d’ESO… No, ja no ho volem sentir més. Espavileu, govern: feu més places públiques –4.000 euros al mes és el que val una residència privada; qui pot pagar 4.000 euros?–, més residències, incrementeu la inversió en salut mental –som a la cua d’Europa–, poseu tots els mitjans adequats per detectar o mitigar l’impacte d’aquests trastorns. Coordineu-vos bé, formeu especialistes, activeu la primària. Feu el que hàgiu de fer per donar resposta immediata als nostres fills. No és acceptable cap demora en el diagnòstic ni en el tractament. Teniu la seva vida a les vostres mans. Vides joves que pengen d’un fil, i no hi ha temps per perdre.”

Maria Mercè Roca

Tot l’article sencer AQUÍ . 

Associeu-vos a AFATRAC https://afatrac.org/contacte/

afatrac