Ell necessita ajuda, jo també
Al servei psicològic d’AFATRAC he après a cuidar-me per poder acompanyar millor el meu fill
Escric aquest article per dir en veu alta que el servei psicològic d’AFATRAC és un recurs molt valuós i que és una sort que en puguem disposar. A mi m’ha ajudat molt. Si nosaltres no estem bé no podrem acompanyar els nostres fills. A més, tot allò que afavoreixi el nostre benestar té un gran valor.
Em presento. Soc una mare d’AFATRAC. Monoparental. De mena patidora. Vaig adoptar el meu fill amb cinc anys al Nepal. Va ser complicat des del primer moment. El que ja sabem. Ni l’escola, ni la sanitat disposaven dels recursos que el meu fill necessitava. Un calvari amb petits oasis. Fins que va esclatar la violència domèstica dura i una agressió brutal que ens va portar a l’allunyament. I a un centre privat. I al trencament de la relació fill-mare. Que després vam recosir, millor a pitjor, quan va ser a pisos tutelats. Durant tot aquest temps anava a una psicòloga per poder suportar la pressió emocional, i em va ajudar, però ella no coneixia de primera mà la realitat de les famílies amb fills amb problemes de salut mental altament complexos. La teràpia d’AFATRAC sí, per això ens ajuda més i millor. La necessitat de recursos pels nostres fills és flagrant, però les mares i els familiars també necessitem desesperadament eines per tirar endavant amb la tasca esgotadora i complexa d’acompanyar els nostres fills.
Si tu no estàs bé, no pots ajudar a les persones que estimes ni a ningú. De fet, és possible que, fins i tot, amb la millor intenció, encara emboliquis més la relació ja fràgil amb el fill o la filla.
La nostra maternitat o paternitat suposa un desgast emocional extra, de vegades desorbitat. Cal que ens cuidem, que procurem el millor per nosaltres. Si estem bé és com millor podrem contribuir al benestar dels altres. Ara el meu fill fa dos anys que viu sol en un pis i és, més o menys, autònom. Durant aquest període hi ha hagut de tot, però l’estiu passat va tornar a maltractar-me sistemàticament, cosa que feia temps que no passava, i em vaig ensorrar.
A la tardor vaig tenir la sort de poder començar el tractament al suport psicològic d’AFATRAC. En aquell moment, d’una banda, sentia que no podria tornar a relacionar-me amb el meu fill. I, d’una altra, m’aclaparava tot el pes de la culpa. Després d’uns mesos de teràpia he restablert una relació força assertiva amb el meu fill. El nostre ecosistema mare-fill continua sent inestable i potser ho serà sempre, però ara em sento més capaç, tot i que continuo patint, perquè és la meva naturalesa i la situació és complexa.
Què he après amb la Carla, la psicòloga del servei, que m’està servint per mantenir-me més serena? Principalment, a acceptar les meves emocions, també les que considerem negatives, i fer que siguin les meves aliades. Escoltar els seus crits que m’avisen dels perills i em mostren com m’afecten. I m’ho ha ensenyat d’una manera molt didàctica i experimental. Posaré dos exemples importants. La culpa. Mala mare! Això és un ganivet que ens dessagna (sé que no soc l’única). És difícil tractar amb la culpa, però ara ho faig molt millor. Un altre exemple. Jo tenia castigada i oculta la ràbia, una emoció que, ben gestionada, ens pot ajudar moltíssim. Primer a detectar què ens fa mal i, després, a donar-nos l’energia per actuar en conseqüència i sense impulsivitat. Són coses bàsiques i molt importants que m’ajuden com a persona i com a mare.
A AFATRAC tenim un servei de suport psicològic de luxe, molt pràctic i efectiu. Amb la Carla em sento com a casa. Parlar amb una persona que coneix bé tant les meves circumstàncies com les del meu fill és un descans.
#NiUnaMortMés