Voluntariat penitenciari

El Punt AVUI, 13 octubre 2020

Maite Piulachs, Barcelona

“PRESONS · Quatre voluntaris de Justícia i Pau recullen en un llibre la seva experiència en acompanyar persones que han complert una condemna en el seu retorn a la societat.

REALITAT · Expliquen casos concrets i despullen la cruesa de la destrucció personal i familiar de les drogues, la presència de malalties mentals i la falta de recursos, com ara l’habitatge.

14 testimonis reals d’interns que són acompanyats per voluntaris de Justícia i Pau. Amb noms ficticis, són històries colpidores, recollides en aquest llibre de la col·lecció Más Madera d’Icaria.”



“Quatre veus lúcides, solidàries i valentes. És el que transmeten Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer, voluntaris de la comissió de presons de Justícia i Pau, que amb una veu coral i sense protagonismes relaten al llibre Sortir de la presó: una aventura incerta, editat per Icaria, la seva experiència en acompanyar persones tancades a la presó en el seu retorn a la societat, quan “la seva carpeta delictiva és tancada”. Expliquen la seva tasca de manera pedagògica per animar altres persones a fer de voluntàries per a aquests marginats de la societat, que han de sortejar obstacles i una inhumana llei d’estrangeria. En el seu acompanyament no alliçonen ni esperen res a canvi de la persona, li donen suport i una atenció que en algun cas mai han tingut. També hi compilen testimonis colpidors, de recaigudes i superació. Res ensucrat, però tampoc sensacionalista. És una crida a la societat perquè aposti per la reinserció dels reclusos perquè implicarà menys riscos per a tothom.
Justícia i Pau, entitat cristiana de base, realitza voluntariat penitenciari a Catalunya des del 1987, com ara reforç escolar i activitats lúdiques. Fa quatre anys va proposar al
Departament de Justícia de realitzar el programa Suport, en què voluntaris a partir de 25 anys (la majoria són persones jubilades) ajuden a fer gestions (des de renovar el DNI a buscar allotjament) a la persona que surt al carrer després d’anys tancada. L’exreclús ho ha d’acceptar i, per familiaritzar-se i saber les seves necessitats, el voluntari o voluntària el va a veure a la presó entre dos i quatre mesos abans de la sortida. El programa de mentoria funciona als penals de Brians 2, Lledoners i el centre de dones de Barcelona, Wad-Ras.
La treballadora social del penal és un gran enllaç per buscar recursos a l’exterior. Tot voluntari penitenciari rep una formació, i als mentors Justícia i Pau els facilita un telèfon mòbil per contactar amb la persona en aquest mig any d’acompanyament. I és que hi ha reclusos que recuperen la llibertat de manera esglaonada, amb permisos puntuals, però més de la meitat, per manca de papers o pel comportament, el primer cop que surten és en complir la condemna de manera definitiva. I poden haver passat més de cinc anys entre reixes. Un vertigen. A vegades els voluntaris, sempre amb el permís de la persona, contacten amb els familiars i fan de pont.
“L’objectiu principal del llibre ha estat donar visibilitat als protagonistes d’aquestes narracions: són persones que hem d’ajudar a reincorporar-se a la societat i a treure’s l’estigma que pesa damunt seu”, declara Roser Garcia, voluntària i amb emotives experiències, com ara el fet d’haver anat a conèixer els familiars d’un intern al Marroc.
Irene Monferrer, una altra voluntària que primer va començar a fer classes als penals, afirma: “Per als interns, els voluntaris som una finestra oberta a la societat: no els jutgem, no els rebutgem, sinó que els acompanyem, físicament i sobretot emocional, en la reinserció.” I hi afegeix: “Els voluntaris hem de dedicar part de la nostra activitat a reivindicar, denunciar, exigir, fer arribar on calgui la nostra opinió… per millorar les condicions de vida de les persones ateses.” Juli de Nadal, metge jubilat, explica: “Des de molt jove vaig sentir interès pel món de les presons, em vaig comprometre que quan em jubilés hi dedicaria una part del meu temps. L’estigma
de la presó costa molt de treure, ja en llibertat; no ho tenen gens fàcil. Ajudar en la seva reinserció és una tasca complexa que topa amb una societat poc receptiva, però l’esperança no
falla mai!”
De Nadal precisa que, segons la seva experiència, “una part significativa de les persones empresonades tenen trastorns de personalitat o mentals sovint induïts o agreujats pel consum de drogues”, i confessa: “Tot el que es pugui fer per mantenir l’abstinència ajuda en la reinserció. La circulació de drogues als centres penitenciaris és molt perjudicial.
Si en surten enganxats, els perdem…”
Xavier Badia, coordinador de la comissió de presons de Justícia i Pau, és ben directe: “Com podem exigir a una persona que no reincideixi en la delinqüència si en sortir de la presó li tanquem les portes de l’habitatge, de la feina i de les relacions socials?”, i hi afegeix: “Sempre m’ha revoltat que una persona, pel fet d’haver nascut en un lloc determinat i al si d’una família concreta, tingui moltes més probabilitats d’anar a la presó que una altra.” Per això, el programa Suport no es valora comptant èxits i fracassos, sinó en el pòsit de la relació personal donada i en “l’esperança de sortir de la marginalitat.”